15 DIES

El carnaval "carnem levare" o treure la carn, en referència al desdejuni, ja el celebraven egipcis, jueus, grecs, en les saturnals romanes (festes de les classes pobres on els amos i els esclaus es canviaven els papers) i amb una clara relació amb les lupercals relacionades amb la fecunditat i les matronals on les dones prenien la iniciativa en l'activitat sexual. També te referències en les celebracions paganes d'alegria per l'arribada de la primavera i les disfresses simbolitzen el canvi que realitza la natura. Amb el cristianisme, el carnaval perd els elements màgics i és en l'edat mitjana i en especial a Itàlia, on prén una dimensió festiva, luxuriosa i de permissivat.

A les nostres comarques el carnaval s'anomena carnestoltes, que significa "carnes tollendas" o carns suprimides amb clara al·lusió a l'inici del dejuni. El carnestoltes prengué llavors personalitat pròpia, era un senyor molt "juerguista", que li agradaven molt les dones, la broma i que manava mentre durava la festa. La gent cansada de veure'l fent malifetes l'apressava, el passejava pel poble i era conduït a un jutjat popular, on era condemnat a morir penjat i perquè fins i tot l'esperit desaparegués del poble, el cremaven i així tornava la pau a les cases. Encara que en alguns pobles el carnestoltes deixa escrits abans de morir un testament, on es reia de les malifetes realitzades i d'alguns dels habitants del poble.

Aquest personatge es representava amb pantalons i camisa farcits de palla, un barret al cap i un nas llarg, es penjava d'algun paller i després es passejava pel poble, fins ser jutjat i ajusticiat.

Carnaval és doncs una llicència controlada de la rutina diària i la quotidianitat, dies de ballar, cantar, empaitar a les dones, fer bromes, menjar molta carn (embotits), origen dels actuals ranxos, bones fartanades per poder suportar el deler del dejuni quaresmal.

Com que abans no ni havia recursos per comprar màscares, el jovent s'emmascarava la cara amb cendra i quan veien alguna persona que no anava disfressada la perseguien amb una escombra i li tiraven serradures i cendra perquè quedés disfressat. Si trobaven algú treballant el lligaven de mans i li posaven una multa, normalment tot s'arreglava amb algun trago de vi o alguna cosa de menjar.

Els que no n'eren partidaris es solien quedar a casa i moltes vegades eren víctimes de bromes i cantarelles. Han estat diversos els períodes on s'ha prohibit el carnestoltes, Felip V, ho va abolir ja que màscares i disfresses donaven anonimat a venjances. Carles III n'aixecà la prohibició i el 1773, es prohibeix de nou l'ús de capes i màscares.

La més recent de les prohibicions la trobem el 1939, quan Franco prohibí el carnaval arreu del país, essent permesa exclusivament per als infants.

A dia d'avui, a casa nostra, el carnestoltes, plenament recuperat després del període de dictadura, s'ha convertit en una de les festes més importants de l'any. Tots els pobles i ciutats el celebren amb diversos actes, tot començant en dijous –el dia de la truita- i acabant el següent dimecres –l'enterro de la sardina.

Entre mig, de tot, nens disfressats a les escoles, adults disfressats a les rues multitudinàries, Carnestoltes de carn i ossos gentilesa dels ajuntaments i sobretot, alegria i ganes de passar-ho, no ja perquè vingui la Quaresma, sinó per que el carnaval torna a ser una festa arrelada. Si voleu participar, ja sabeu el què heu de fer: Aconseguir una disfressa –comprada, llogada, feta a casa, tot és bo- i deixar la vergonya a casa.