15 DIES

També  treballava com animador cultural a les Cotxeres de Sants, on vaig estar 5 anys. Paral•lelament, exercia com educador al Departament de Justícia de la Generalitat –amb 21 anys era el més jove que mai ha fet aquesta feina.

Durant dos anys vaig ser Director del Casal de Joves de Santa Coloma.

-Tot això en només set anys. Aleshores vas fer un canvi i va néixer Movie Blues.
-Sí, amb 23 anys vaig plegar i vaig capitalitzar l’atur. Vaig comprar dues furgos, un equip de so i, amb uns quant cubans, vam sortir a la carretera. Tocàvem salsa quan la Salsa encara no era una moda.

-A fer “bolos”.
-Sí. Van ser uns anys molt bons. Vam estar als “Veranos de la Villa” a Madrid, als Jocs Olímpics de Barcelona, a Vigo... A tota Espanya, pràcticament.

-Això quan va durar?
-Dons va durar fins la crisi del 1993. De sobte, ningú contractava res, els Ajuntaments estaven pelats i vam haver de redreçar el tema.

-Aquí va començar la teva relació amb l’Hostaleria.
-Sí. Primer vam començar oferint concerts a canvi de gestionar les barres de bar. Vam anar de gira amb Slàstics, els Pets...

D’aquí ja vam passar a oferir una programació complerta als Ajuntaments, sobretot les nits d’estiu. Del pal: “Dijous cinema, divendres varietats i dissabte concert”. Ells em cedien les barres i nosaltres ho portàvem tot. El 1994 vam muntar terrasses a cinc localitats, com Rubí i Santa Coloma, per exemple.

El 1995 vaig agafar el restaurant del polígon Bosc Llarg, però seguia amb les carpes i terrasses. En vaig muntar una amb l’Oriol Regàs, de l’Up&Down.

-I arriba la carpa de Santa Coloma... el 1996, a Can Zam.
-Un desastre: Vam inaugurar 3 cops i ens van tancar cada vegada. Vam estar així fins a juliol. Al final, no va sortir rentable i ho vam deixar córrer

-Però vas insistir amb la nit de Santa Coloma.
-Sí, vaig muntar el primer bar de Salsa, el “Sobaíto”, a Mossèn Camil Rosell. Dos anys molt macos, però amb problemes, per sorolls sobretot. La insonorització mai va funcionar bé, tot i invertir-hi molts de diners.

-Què vas fer?
-Tenia el restaurant i el vaig utilitzar com a base per crear “Movie Blues Catering”, l’empresa que tinc ara. Del 1994 al 2004, vam estar al polígon, fins que ens vam traslladar al centre, al carrer de Lluís Companys.

-Estem en crisi. Sou una “empresa amb responsabilitat social”. Què vol dir això en aquesta situació?
-Vol dir moltes coses. Vol dir que si fa uns anys ens calien immigrants, ara no els farem fora sense més. Vols dir que tots els treballadors participen a la pressa de decisions i donen idees per mantenir l’activitat: Els cambrers surten a fer de comercials quan no hi ha feina, tots saben fer la tasca dels altres i s’adapten al que cal per seguir treballant. Vol dir que si cobrem menys, cobrem menys tots, però seguim junts.

-I, a banda de la crisi, què més comporta tenir responsabilitat social?
-Tenim un codi ètic, que resum la filosofia d’una empresa com la nostra. Exemples? Contractem persones amb deficiències i les ajudem a desenvolupar-se en el món laboral,  amb el suport de la Fundació Tallers; tenim cura del medi ambient, utilitzant sempre que podem productes biodegradables, encara que siguin més cars; col•laborem, com empresa amb un 1% de la facturació amb l’ONG “Amics i amigues de Diabugu” ; estem compromesos amb el territori...

-Què vol dir això?
-Que tractem de estar lligats amb l’Associacionisme de la nostra ciutat, de tot tipus, des dels Amics de la Sardana fins els partits polítics, tractem d’ajudar i treballar amb tothom. Col•laborem, amb publicitat o com podem, amb tots ells i mirem sempre de sumar, no de restar. Fins i tot patrocinem entitats esportives. No entenem el món de l’empresa lluny del món de les persones.

També vol dir tenir proveïdors propers, que cuidin l’entorn com nosaltres i que facin una cadena, que acaba en el client final, que respecti el medi ambient i ajudi a millorar el món que compartim.

Aquesta crisi que dèiem no és una crisi, sinó un canvi global de model econòmic. Venen molts de canvis a tots els nivells i una empresa ha de tenir una visió de 360º. Ha de participar en la dinàmica del seu territori i donar tant com rep. Els que ho aconseguim, sortirem endavant. Qui mantingui l’antic model de “tot per mi”, es quedarà sol i no se’n sortirà.

-Parlem de la vostra ONG. Què feu a Gàmbia?
-Tenim un Pla de Desenvolupament Integral. Volem activar tots els sectors, per evitar que els joves hagin de marxar –i molts cops morir. El pla contempla la creació d’una escola professional, un taller de noves tecnologies ramaderes i agrícoles, un hospital i un col•legi.
Tractem d’aportar coneixements, perquè aquest és el camí per progressar. Sinó els hi donem els mitjans per viure de manera autosuficient, mai podran aixecar el cap.

-Costa molt fer les coses allà? Quins problemes trobeu?
-Tot porta un ritme diferent i has de adaptar-te. El Consell d’Ancians és qui mana i les decisions importants han d’acceptar-les. Vam trigar molts anys, per exemple, en parlar de les ablacions davant d’ells. Era un tema tabú. Per fi ho vaig fer jo, personalment. Es van fer els bojos, però com a mínim van escoltar-ho. Ara, fins i tot, tenim un grup de teatre local que presenta petites peces educatives per sensibilitzar contra aquesta mutilació ritual. És una feina que no s’assolirà en dos dies, però s’ha d’insistir.

-De quina manera es pot col•laborar amb vosaltres?
-Pots associar-te i col•laborar econòmicament o apadrinant un nen. Hi ha informació més detallada al web d’Amics i Amigues de Diabugu.

Ara, el dia 6 de Juny fem el sopar anyal a Can Sisteré, amb viandes típiques de Gàmbia, fetes per cuiners nadius. Està obert a tothom i esperem que torni a ser un èxit.

(Amb aquesta entrevista, presentem a Xavier Altozano com a col•laborador de 15DIES. Des d’avui, començarà una sèrie d’articles periòdics, centrats en temes socials, de solidaritat i cooperació, tant de la seva ONG com d’altres temes i entitats de caire social.)