Revista 15 dies

   

Fa ja déu anys des que Shania Twain ens va colar un gol per l'escaire amb el seu neo-country amanit amb pop i rock melòdic. L'àlbum Come On Over la va convertir en la primera estrella de la música tradicional nord-americana en esdevenir una lluminària a nivells mundials, amb vendes insòlites fins i tot al nostre país. Ara que es troba en hores baixes, en tràmits de separació de l'espòs i veritable arquitecte de l'èxit planetari de la seva música (el productor “Mutt” Lange), la indústria s'ha posat mans a l'obra per a trobar substituta.

Taylor Swift és una espigada joveneta de rínxols rossos que va debutar el 2006 amb un disc homònim del qual va vendre 3 milions de còpies als EUA. Venia ingenuïtat, sinceritat i, sobretot, temes rodoníssims composats per ella mateixa amb tanta fortuna que va enamorar tant als teenagers - que eren el target suposat – com als adults que són els que, al cap i a la fi, treuen la billetera.

La seva presentació a Europa és un compendi del bo i millor dels seus dos discos americans: country-pop lleuger trufat d'històries quotidianes i properes. Mentre les artistes de la seva edat imposten maneres teòricament adultes (vesteixen de meuques mentre fan playback sobre ritmes composats per un senyor suec) l'adorable Swift treu la guitarra i canta al desamor adolescent. Love Story i Should've Said No són dos trossos de cançó, aquí i a Wisconsin.