Els fossars comuns del rock desborden amb els cadàvers d'aquells que van gosar sortir-se de la norma. Carreres d'èxit llençades a les escombraries per l'ànsia de credibilitat. Respectats artistes de culte assenyalats com a “venuts” per haver col·locat un single a les llistes. Què és l'autenticitat? On és la línia entre la recerca de l'accessibilitat i la baixada de pantalons?
Al Seattle de l'era grunge Nirvana posaven el drama i la faringitis, Pearl Jam el virtuosisme d'uns músics molt per sobre de la mitjana de l'època que els va tocar viure i Soundgarden la pesadesa del heavy metal i les espectaculars prestacions vocals de Chris Cornell. Dotat del físic d'un ídol de sessió matinal i la veu d'un tenor furiós, Cornell va liderar Soundgarden fins la seva dissolució –provocada pels egos i la autocombustió del gènere del qual formaven part – però sempre va tenir la vista posada en horitzons més llunyans, pavellons amb més seients i comptes bancaris amb més i més zeros a la dreta.
Desprès d'un parell de discos en solitari força irregulars i tres rentables àlbums amb el supergrup de conveniència Audioslave, poca cosa li quedava per explorar al senyor Cornell dintre del rock, així que posats a continuar amb la seva fugida cap endavant, per què no intentar-ho amb el pop?
És d'aquesta manera i amb aquests antecedents que arriba Scream, l'obra de la controvèrsia. Els fans de tota la vida ja s'havien posat les mans al cap amb l'elecció com a productor de Timbaland (mà dreta de Justin Timberlake, Nelly Furtado i d'altres lluminàries del Top 40 nord-americà) però no ha estat fins l'arribada a les botigues del disc que els temors del sector més talibà de seguidors s'han fet realitat.
Concebut per a ser escoltat d'una tacada (les cançons estan enllaçades per ritmes quadriculats i maquinals) aquest Scream fusiona rock, dance i R'n'B en un encomiable intent de reinvenció que queda clar ja de sortida que no convencerà a quasi ningú. De vegades recordant a Prince, d'altres invocant directament a formacions protegides de Timbaland com ara OneRepublic, les programacions, els loops i els efectes còsmics de veu predominen sobre les guitarres que sempre havien estat la base del so del cantant de l'estat de Washington... no se n'escolta cap fins al quart tall!!
Amb l'immerescut fracàs comercial i de crítica garantit, a Chris Cornell li queda únicament el consol de que temes com ara Part Of Me, Time o Scream serien hits indiscutibles si els interpretés algú que nos fos ell. Algú sense la seva trajectòria rockista que es pogués beneficiar de una absència de prejudicis que és del tot impossible en el seu cas.
Un suïcidi artístic. Una valentia. La reunió de Soundgarden és cada vegada més a prop.
Hola Pepe, indiscutiblemente esta bien que se hable de la música y porque sin ella ya sabemos todos que sería todo bastante monótono, pero ya que la información es de sta. coloma de gramenet, podrías indagar algo más en lo referente a la música que se hace en este pueblo, hay muchos grupos y personas que se dedican mucho más de lo que parece ha esto, pero no hay ningún tipo de ayuda para sacar un poco de pecho de los grupos del (subsuelo), ni zonas habilitadas para dejarte la piel tocando. Así no hay manera llegar a nadie si solamente se escuchan los de siempre. Perdona por no ser más discreto pero he buscado tu mail y no lo encontré, así que decidí escribir aquí. Espero que este comentario no moleste a nadie pero ya todo lo veo demasiado injusto, un fuerte abrazo. Germán.
now see i bought the first one for 84 bucks (WOW Gold) and got the Cheap WOW Gold cause me and my friend (he is a tekken World of Warcraft Gold state champ) was hyped over wow or. we finally get it day 1 and i whoop his butt 9 WoW gold kaufen in a row (which caused him to punch holes in the walls) he calls this game cheap and WoW oro like it use to be. i like this WOW soldi even though online i get my Logo Design handed to me.
| 
| 
