15 DIES

-Turmiel, què és Turmiel per tu?
-Turmiel és el meu poble de naixement. Un poble de l'Espanya profunda, pobre i freda, que els anys 60 va començar a buidar-se, com tants altres, per omplir les ciutats, en un canvi com mai abans s'havia produït.

-Una vida dura, oi?
-Una vida per a gent amb caràcter, amb fortalesa moral. Gent honrada, d'una generació feta per a treballar, que va aixecar un país enfonsat, perquè era el que es suposava que havien de fer.

-Quant vas decidir marxar? I per quin motiu vas fer-ho?
-Cap a mitjans dels 50 va començar el fenomen de la migració. Els pobles ja no podien mantenir la quantitat de gent de la postguerra. Amb 10 anys, a mi que m'agradava estudiar, em van enviar a una escola a Ontaneda, a Santander, per millorar la meva formació. Vaig estar allà tres anys, fins que em vaig posar malalt, de nostàlgia, i em van tornar a casa.
Quan em vaig recuperar, vaig tornar a sortir de casa, ara ja més gran i decidit. Vaig anar a Alcalá de Henares, a un seminari menor –a fer el que seria el batxillerat- i des d'allà vaig passar al Seminari Major de Madrid, a fer-me capellà.

-Però no ets vas fer capellà...
-No, ho vaig deixar abans, amb els estudis de Filosofia i Lletres gairebé acabats. Vaig passar a la Universitat de Salamanca, on vaig convalidar i em van donar el títol oficial. També vaig aprofitar per presentar-me per lliure –abans es podia fer- als exàmens de Magisteri a Ávila. Quan vaig acabar els estudis, vaig donar classes a una escola d'Alpedrete per a sords.

-Fins aquí queda clar. Però de Salamanca a Barcelona n'hi ha un bon tros. Cóm vas arribar?
-Mentre estava estudiant, els meus germans van sortir també del poble. Ells van anar cap a Barcelona. Com jo podia trobar treball tant a un lloc com un altre, me'n vaig anar amb ells.

-Això era el 1968. Què vas fer?
-Vaig començar a donar classes a una escola de Cerdanyola. Allà vaig conèixer a la meva dona, que també era professora. Al cap d'un any vam decidir muntar la nostra pròpia escola. Vam escollir Santa Coloma, perquè estava creixent molt de pressa i calien centres d'ensenyança.

-Encara no us havíeu casat.
-No, el casament va ser l'any següent, el 1970.

-Com va anar l'escola?
-Bé. El que va passar és que es va aprovar la LODE i era molt difícil adaptar-nos a les noves exigències. Vaig decidir anar a treballar a la pública i vam convertir la nostra escola en una guarderia.

-Anys interessants, en plena transició.
-Sí, vaig estar donant classes a Les Palmeres, com a especialista de català, donant suport en el procés d'immersió lingüística que estava començant. Era com si jo fos una mostra del que es podia fer des de la immigració.  Posteriorment vaig anar de professor a l'I.E.S. Torrent de les Bruixes, també de la nostra ciutat

-No et va cridar fer política? Sembla que llavors tothom en feia.
-Soc apolític. No em volia lligar amb cap partit. Ja em van demanar que entrés a l'Ajuntament pel Terç Familiar, a principis dels 70. Després m'ho van demanar els Centristes de Catalunya, ja en democràcia. Però no em va interessar. Prefereixo creure en les persones, abans que en els partits.

-Havíem deixat la teva escola convertida en guarderia. Què va passar després?
-L'any 1984 vam percebre una tendència nova. L'informàtica començava a entrar a les nostres vides. Van muntar l'acadèmia TAU i vam deixar la guarderia. Al principi estàvem a un pis, però aviat vam haver d'agafar un local. Així també vam tenir espai per donar idiomes.

-Ara sou com una institució...
-Hem anat creixent des d'aquell primer moment. Va ésser molt important el col·laborar amb l'INEM, amb cursos per aturats. Ara tenim acords amb altres entitats –públiques i privades, per donar cursos de tota mena, a distància o presencials, per aturats o treballadors, de formació, de reciclatge... Encara que ara la nostra prioritat és la recuperació de les bonificacions per a la formació que tenen les empreses a través de la Fundació Tripartita (FORCEM), de la que som agents col·laboradors y, a part de la formació que impartim, realitzem les gestions com entitat organitzadora d'una agrupació de més de 150 empreses.

-I seguiu innovant, ara a nivell europeu.
-Sí. Sota la marca Baobab, una entitat sense ànim de lucre, estem creant projectes junt amb altres socis arreu d'Europa.

-Sense descuidar el que fem a casa nostra, no només a la teva empresa, sinó fomentant l'associacionisme...
-Sí. Ja he dit que no crec en els partits, però crec en l'associacionisme pràctic. Vam entrar a l'ACI el 1986, tot just quan acabava de néixer i hem treballat sempre que hem pogut per promocionar la ciutat i les seves activitats. Fins i tot la meva filla, Dúnya, ha estat a la junta directiva.

-I tenim Centre Comerç. Ja n'hem parlat fa un mes a aquestes mateixes pàgines, però no des de la perspectiva dels seus membres. D'on surt Centre Comerç?
-El creixement dels centres comercials a les rodalies de les ciutats va ferir greument el comerç de proximitat. La Generalitat, d'acord amb altres estaments i les associacions de comerciants, va crear el que s'anomenen Plans de Dinamització. Duren 8 anys i es suposa que ajuden a fer la transició a models més actuals de comerç a les àrees on s'apliquen.
A Santa Coloma, el primer lloc on es va aplicar un d'aquests plans va ésser a Singuerlín, ara fa 8 anys,  2 anys més tard al Fondo i, des de fa 2 anys, al Centre.
-El Centre va arribar últim?
-Era el que es considerava més fort i organitzat dels eixos comercials locals. Es van prioritzar abans els altres dos.

-Com està ara?
-Estem a punt de escollir una  Directiva. Fins ara hem funcionat amb una Gestora que ha anat preparant el procés. Jo l'he presidida, fins que estigui formada la nova junta.

-I a viure tranquil? Podràs?
-Tranquil no, però podré fer altres coses. Estic preparant un nou llibre, que no té encara data de sortida. També segueixo dins de TAU amb tot el que això implica.

-Però ja no estaràs en primera línia...
-No, és l'hora de deixar pas a altres persones, molt vàlides i implicades en la ciutat. Segur que ho faran bé.